login
Inicia sessió

register
Registra't

EL MEU BLOG

Crits i estelades contra la reina Sofia a València

Aquesta notícia pel que significa, els valencians comencem a perdre la por i la il.lussió que ens fa tot el que està bellugant-se al Principat, he pensat que calia fer-la manifesta:

http://www.vilaweb.cat/noticia/4051981/20121101/crits-estelades-reina-sofia-valencia.html

Visca el País Valencià, Visca Catalunya.

Salut i Independència

Comentaris (0)01-11-2012 15:33:08

PREPAREM CATALUNYA: Com somie jo els Països Catalans

Com somie jo els Països Catalans

CATALUNYA o PAÏSOS CATALANS

Quan parlem de la Independència de Catalunya, que ja és a tocar, gairebé sempre hom fa referència al Principat, amb una amargor per no poder arrossegar la resta de la nació, el País Valencià i el País Mallorquí. I quan hom fa esment dels Països Catalans, sí tenim clar la forma de l’estat hauria de ser una confederació, idea clara molt d’antuvi .

Clar, que els nostres enemics, espanyols, francesos i renegats, miren d’atacar-nos dividint-nos i a vegades entre els fidels a la pàtria dubtem si la independència no esdevindrà un altre centralisme al voltant de Barcelona. No tinc cap dubte de la capitalitat de Barcelona, una capitalitat, però, un referent. Perquè de capitalitats, ciutats i viles, totes són importants i un govern ha de vetllar per tots i totes.

I m’agradaria reflectir com hi veig jo o com pense què hauríem d’organitzar-nos, com recontar els vots democràticament i de forma que el regiment de l’estat siga plural i participatiu, una participació o representació dels catalans.

Malauradament, al llarg de la història, hem viscut ocupats i aquesta ocupació ens ha fet oblidar, amagar i ignorar, fins i tot menysprear el nostre esperit català, genuí i ben nostre. Com hagués estat una Catalunya independent? Com seria ara per ara una Catalunya democràtica? Com és una democràcia catalana?

No podem basar-nos en els models democràtics actuals, els qual simplement són la tirania d’una massa, on llur governs cerquen un poble ignorant que cada quatre anys fique un vot automàticament.

Plató, a La República, va descriure diverses modalitats (descartem la tirania i la oligarquia), la democràcia, l’aristocràcia i la república. Plató ja va dir aleshores (sV ac.) que la democràcia és una dictadura de la massa i al final una tirania, com ha estat demostrat (cqd).

Millor que la democràcia seria bo, segons Plató, l’aristocràcia (no hem de confondre l’aristocràcia amb la noblesa feudal). L’aristocràcia del país seria formada per les elits del país, unes elits que estimen la pàtria i la nació, ben preparada i ben formada. Jo crec que aquest model és el model de la Confederació catalana a l’edat mitjana, quan el Casal de Barcelona va liderar les elits. En aquest cas, les elits i la petita-mitjana noblesa varen coincidir. Tanmateix, el rei va acceptar i va promoure la participació de l’estament civil (Francesc de Vinatea, Joan Fiveller, Eiximenis...)

Ara per ara, aquest model ha d’evolucionar, qui forma part del bo i millor de la nació? Els catalans individualment volem participar en el regiment de l’estat i això comporta un model “democràtic i participatiu”: la República.

Naturalment, no estic a favor d’una República Platònica, i vos commine a llegir-vos-el, el llibre i ja em direu.

I sant tornem-hi, estic cercant el model democràtic català. En la nostra època daurada, per exemple, al País Valencià hi havia unes Corts formades pels tres braços (civil, militar i eclesiàstic).

Els braços militar i eclesiàstic representaven els senyors feudals i l’església catòlica. El braç civil era triat pels vilatans de les Viles Reials o lliures, i representava el poble. Per tant, m’interessa l’estament civil.

Catalunya, els Països Catalans, hauria d’estar formada políticament per tres territoris: Principat de Catalunya, País Valencià i País Mallorquí. I aquesta divisió territorial és la nostra idiosincràsia, el nostre tarannà democràtic: no hi ha una imposició de la majoria i permet la representativitat de tothom. I és on rau la clau. Per a mi, la democràcia catalana ha de tenir en compte l’individu i el territori: un sistema vernacle.

SENYERA i ESCUT DE LA CONFEDERACIÓ CATALANA

I aquesta organització territorial ha d’estar reflectida a l’hora de triar el govern de Catalunya. Recordem les reunions de Pau-i-Treva dels inicis i mirem fins i tot, les notícies actuals que ens demostren que la municipalitat és el nostre punt de partida.

ESCUT DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA, DEL PAÍS VALENCIÀ I DEL PAÍS MALLORQUÍ

SÍMBOLS DE LES GENERALITATS PARTICULARS

No tot, però és municipi, si mirem la història, les Viles Reials o els comtats giraven al voltant d’una municipi i tota l’àrea d’influència va conformar la comarca i desprès la vegueria o demarcació.

Aleshores, al meu parer hom ha de pensar que tenim una supraconfiguració comarcal, i per tant el Consell comarcal ha d’existir i són aquest consellers què formaran les corts individuals o parlaments particulars.

VEGUERIES O DEMARCACIONS DEL PRINCIPAT, DEL PAÍS VALENCIÀ I DEL PAÍS MALLORQUÍ

I més enllà de les corts particulars, ara sí, Catalunya haurà de comptar amb un Govern General o Cancelleria i unes Corts Generals.

Ara faré una mica de política-ficció i proposaré el meu parer sobre les eleccions al Govern de Catalunya.

Comencem amb les eleccions per les batllies dels municipis, on en llistes obertes, les persones votarem pel batlle. Aquest esdevindrà pel nombre de vots rebuts i qui més haja serà el batlle. Els regidors seran els següents en nombre de vot fins a deu (comptat el batlle). Si hom ha aconseguit un 60% de vots, crec què és just que puga triar un seu company com a regidor, i si arreplega el 80% de vots, dos seus companys com a regidors. I d’aquesta manera formaran la batllia de la vila.

Per cada municipi, les tres persones per orde de vots formaran part del Consell Comarcal. La funció d’aquest Consell Comarcal a banda de fer polítiques supramunicipals conjuntes elegiran els diputats a Corts per llur Comarca. L’elecció seguirà el mètode llullista explicat al Llibre d’Evast i Blaquerna.

A més a més, dels diputats comarcals, per cada demarcació o vegueria, es realitzaran eleccions per triar els 5 representants, també per llistes obertes, essent elegides les cinc més votades.

Segons els meu parer, el paper de les Corts Particulars, del Principat, del País Valencià i dels País Mallorquí han de fer una funció senatorial, de vigilància de la Cancelleria i les Corts Generals ser el motor de l’Estat.

Tanmateix, n’hi ha d’haver una tarannà federatiu i ho podem aconseguir si dins la Cancelleria hi tenen cabuda les particularitats: si en les Corts particulars, els diputats trien entre els representants de les vegueries, tres membres per a formar part de la Cancelleria. Els nou representants elegits formaran la Cancelleria. I les Corts Generals votaran per definir el Canceller, segons el mètode llullista adés citat.

Talment com he dits abans, les Corts Particulars seran una mena de Senat i vigilaran per què el Govern General no actue en contra del Furs, Usos i Costums i Tradicions particulars.

Espere que la meua opinió siga del vostre gust. Segurament els experts polítics sabran més bé com definir l’Estat Català i el seu funcionament. Tanmateix, seria bo que comencem per codificar amb modernitat els Furs del Regne de València i les Constitucions del Principat. Talment com hom va fer amb el Dret Civil català.

El Principat esdevindrà aviat independent i haurà d’actuar com a punt de partida de l’alliberament de tota la nació, de tota Catalunya.

Apunt 1: els mapes no són definitius, car m’agradaria incloure pobles tradicionalment catalans que no hi apareixen

Apunt 2: les divisions són particulars,per exemple, el Rosselló al Principat o al País Mallorquí?

Apunt 3: ... podem enraonar!

Comentaris (2)05-08-2012 17:44:52

Sense títol

Sent el parlar popular

Un d’ací i un altre d’allà

I de refons una veu alta

Em crida, record dels avantpassats.

És estranya aquesta llengua

Sent la pròpia del país

I és amada aquestes dites

Dels nostres pares i els fills

Reconec eixe soroll

Anomenat parlar

Per celebració parlat

O per afers generals

Cap tracte signarem

Si no és cloenda en català

“En Marcel tenim guerra”

Llavors qui sóc jo

“No oblida el poble qui ets

Vigilant els costums i lleis”

Això van ser els besavis

No som car mon avi,

Tu vingueres després.

A tu et seguirà la gent

“Marcel de bon home vingueres

No oblides allò que férem

Moltes famílies en resten

De parlar, clar i català”

Què faran les altres?

“Anem a consell i sometent”

I qui serà capità?

“Només ells et seguiran”

Ja t’ho vaig dir Vicent

Mala tria en feres

La mala sang no se n’avé

Ni per a reis ni per a sants

Fem la crida, tot lo poble

Arriben les notícies

De la ciutat de València

Fem la colla dels joves

“Apleguem tot el jovent

Fem la crida, tot lo poble

Tu en faràs tot llur guia

Tu vas ésser el primer”

Tu ets ara posat

Amb els primers forasters vingueres

“Jo trií les meues arrels

Mon cosí d’Urgell català”

“Lo poble espera, què em dius”

Si guerra fem, seguint el riu

Per vore València

Arrepleguem els serrans

Defensem lo nostre regne

Defendrem Catalunya

Comentaris (0)25-10-2011 18:37:35

CATALUNYA ORFENA DE PARE I MARE (I)

D’antuvi, la religió és un tret de cada poble o nació. N’hi havia els ídols locals a Grècia o Egipte o una religió nacional com pot ser el judaisme.

A Ibèria no va ser diferent, els antics íbers van tenir llur fe que no ens ha arribat; per contra sí tenim dades de la religió celta (lusitans, gals..), la historiografia continua fent un barrejat celtíber o bé estudis parcials.

No vull, però anar més enrere i enraonaré d’allò que si en tenim respostes, o no?

Catalunya va nàixer cristiana. Passats per sobre els segles obscurs de l’imperi romà i l’ocupació visigòtica, després la invasió sarraïna, la reconquesta també és una guerra de religió. No només de religió, també de política.

Començar el sVIII, l’espenta sarraïna obliga els europeus a defensar-se i aquests obliden les diferències per lluitar contra un enemic comú, i l’aglutinador va ser el cristianisme. Nogensmenys aquesta no n’era la religió comuna, tot i això, va servir-ne.

Els germànics encara eren odinistes, també a la Gàl·lia o a les illes britàniques (Sant Patrici va estar al SvI).

El cristianisme només era una religió d’estat imposada pels últims emperadors romans.

Des dels Pirineus, com a centre de poder, hom fa política i religió.

En un altre focus, hom confronta el paganisme contra el cristianisme, no com a religió, sinó des de la cultura: els rics i cultes romans contra els pagans i bàrbars.

Bé Catalunya va nàixer cristina i va esdevenir catòlica als temps del rei Pere I el Catòlic.

A Catalunya hom va construir un munt de monestirs on les tasques d’erudició van estar impressionants, varen ser centres de saber, hom va establir lligams amb el món àrab, amb esperit obert.

A Catalunya hom podia ser jueu, o cristià (catòlic o càtar...): el cristianisme encara estava formant-se.

Des de Catalunya, els jueus de Narbona, Girona o Perpinyà escrivien llurs llibres.

Quan a Europa va asomar-se a l’imperi Sarraí, aparegueren altres centres de poder sense ser creadors, Aprofitaren allò que els interessava per a la política: aparegué el catolicisme.

El catolicisme no admet diferències i Catalunya va ser víctima: croada contra els càtars i els catalans van patir la guerra, van ser perseguits i Catalunya va esdevenir catòlica restant òrfena de Pare.

L’esperit cristià no va pas morir es va transformar i Ramon Llull és la figura que fa teoritzar aquest canvi. Ramon Llull fa mans i mànigues per fer encabir els cristianisme català dins el catolicisme. Llull aconsegueix no perdre la fe cristiana, de forma que l’integrisme catòlic no se n’adone. Llull sap que l’Església Catòlica és una error, però no pot lluitar contra ella: reconeix la figura del papa. Ell és catòlic oficialment, cristià de pensament.

Llull abandona l’ascetisme primitiu, per un altre misticisme humà, és a dir, un misticisme amb aplicació al món dels hòmens.

Trobe ací, un fet negatiu, i és l’abandó dels jueus catalans: comencen a ser considerats com a diferents, com a estrangers, i per això van ser perseguits. Les ràtzies antijueves als calls de Girona, València o Barcelona del final sXiV.

Amb el canvi de dinastia, els jueus van perdre la protecció reial, encara que gairebé tots han abandonat la Confederació catalana.

No he escrit res de la segona croada anticatalana, que els catalans van saber defensar-se.

Acaba el sXv i comença el s Xvi, els Borja han fracassat de l’intent de reforma de l’Església Catòlica. S’han dit moltes mentides sobre la vessant política del Borja i de la vessant espiritual no s’ha escrit ni una línia.

Com al Blanquerna, els Borja van intentar reformar el catolicisme, van fracassar però. Els següents papes van voler esborrar el pas dels Papes catalans.

Els cristians són falsament acusats de jueus: els Vives, els Vidal, Alcanyís, Santàngels cristians... eren cristians catalans.

L’escola llullista de València n’era una de les més importants (per posar un exemple, Ausiàs March). Ramon Llull ensenyava sobretot a observar, la raó i l’observació (la vivència) com a principi del coneixement. Per a poder aprendre a enraonar cal tenir una bona formació. Un clar exemple és Joan Lluis Vives, va ser capaç de resumir el llullisme des de l’exili.

Els llullistes llegien l’Alcorà o el Talmud, per poder-lo discutir (llibre dels tres savis). I va ser l’excusa per a acusar-los falsament

(per a continar)...

Comentaris (1)17-10-2011 18:17:26

El Regne d'Aragó


El meu parer a sobre el regne d’Aragó.

Quan el rei de Pamplona Sancho III va decidir partir entre els seus fills, Ramiro qui va heretar el comtat d’Aragó va decidir autoproclamar-se rei amb el mateix nom, va anar a cercar el suport del Papa i amb l’ampliació de les seues possessions mercè als comtats de Ribagorça i Sobrarb va esdevenir Rei d’Aragó.

No em podreu negar que el regne de Navarra, a llavors, l’estat dels bascos, i el repartiment que va fer Sancho III responia una mica a una divisió nacional.

Així, el repartiment va donar:

1 rei i tres comtes (4 nacionalitats): Rei de Pamplona, Comtat de Castella, Comtat d’Aragó, Comtats de Ribagorça i Sobrarb.

Cronologia:

Dominis

carolingis

Septimània-Gòtia/

Catalunya vella

Sobrarbre/

Ribagorça

Aragó

Navarra

711

Merovingis

Septimània:

semi-independent

Catalunya vella: Sarrains

Sarrains

732

Capets: Poitiers

Carles Martell

Sarrains

751

Carolingis

Sarrains

778

Carlemany

Sarrains/ Batalla de Roncesvalls

785

Reis Carolingis

Conquesta de Girona

Comtat carolingi

Comtat carolingi

Comtat carolingi

801

Conquesta de Barcelona

Comtat carolingi

Comtat carolingi

Comtat carolingi

824

843: repartiment de l’imperi

Coincideixen els comtes de la Septimània i els de la Catalunya

Comtat carolingi

Comtat carolingi

De comtat carolingi a Regne

870

877 descomposició de l’imperi

Guifré el pelut

Comtat carolingi

Comtat carolingi

Regne de Pamplona

970

977: la fi de la dinastia carolíngia

Comtats catalans

Comtat carolingi

Regne de Pamplona

1004

Regne de Pamplona

1017

Regne de Pamplona

1035

Divisió en comtats sota el Regne de Pamplona

1043

Regne d’Aragó

Regne de Navarra

1076

Regne d’Aragó

1096

Regne d’Aragó

Conquesta d’Osca i de Saragossa (1118)

1131

Crisi successòria

1134

Ramir II i crisi successòria

Regne de Navarra

1137

Unió dinàstica: Confederació catalana

Consideracions:

1) La Septimània formava part del Regne Visigot, tot i que disposava d’un règim especial.
2) Montsó: ciutat elegida per a celebrar les Corts Generals: ciutat fronterera entre catalans i aragonesos.
3) Comtat de Ribagorça: cap dubte de la seua catalanitat, encara hui hi parlen català.
4) Comtat de Sobrarb o Sobrarbre: Toponímia clarament catalana. Sobrarb, el seu nom ja esmenta un fet i unes arrels, segons la tradició, una creu va ser vista sobre un arbre i per tant el nom i l’escut de la vila. Si fem cas, sobre arbre (en català) i no sobrarbol, ni surarbre...
5) Passos per travessar els Pirineus: Si la Septimània n’era un Ducat o Principat semi-independent, els exèrcits carolingis haurien de demanar el permís per passar per aquestes contrades, tanmateix al Pirineu aragonès ens trobem el pas de Canfranc per on podrien passar fins a trobar-se els sarrains. A llavors, el Pirineu català era el pas per als “septimanyencs”.
6) Exèrcit carolingi: l’imperi Carolingi no era pas homogeni, n’hi eren aquitans, francs, bretons, occitans i catalans. Després la batalla de Poitiers, es recupera per als cristians la vessant nord pirinenca i es crea la marca Hispànica al travessar cap al sud. Són els carolingis els quals creen la marca hispànica o aragonesa, mentrestant Girona, i altres ciutats de la Catalunya son sota el poder del comte de Carcassona o Septimània.
Al meu supòsit: Aragó per als aquitans-occitans, Sobrarbre per als catalans (Urgell).
7) Llinatges aragonesos: ens trobem cognoms clarament catalans i d’altres castellans o bascos.
8) Saragossa: les lleis i actes són escrites en llatí o en català, i fins al SxV, hom no fa la traducció a l’aragonès. No calia fins aleshores?

Quan Guifré el Pilós, és el comte el qual els historiadors el consideren el primer comte independent, en aquest cas, el comte Guifré no esdevindrà Rei com si ho varen fer els comtes de Pamplona o Aragò. Jo em pense que no calia un canvi de títol nobiliari ja què si la Gòtia o Septimània ja era un ducat o principat on el príncep (primer entre iguals) era el comte de Carcassona, quant els catalans conquereixen Barcelona, aquesta ciutat i el comte de Barcelona esdevindrà el Príncep de Catalunya i de la Septimània: Principat de Catalunya, que a més a més era descendent dels comtes de Carcassona, els anteriors prínceps. Si no hi hagué un canvi polític no calia canviar el títol.

Els esdeveniments posteriors van fer que Catalunya perdés a poc a poc els territoris del Nord durant la I croada anti-catalana o albigesa. Jo hi trobe una continuïtat, i crec que haurien de considerar la Septimània com part de la pre-Catalunya Vella i els habitants eren catalans, que van haver d’emigrar degut a les persecucions religioses i polítiques.

Comentaris (1)03-06-2011 19:22:10